temps d’obrir portes i finestres, buidar i renovar
16.03.2023
març
Tants anys acumulant en armaris i calaixos plens d'objectes, de trastos vells, roba que recorda una època, caixes plenes de secrets, cargols, femelles, botons, trossos de tela, cartrons i pots de vidre, esperant alguna utilitat.
Així està casa meva, plena de tot allò que es pot acumular en una vida.
Així d’atapeïda està la meva ment, de tota la informació i coneixement, producte de la necessitat constant de no saber mai prou, d’anar saciant i acumulant.
Així estan les meves emocions, a punt d'esclatar de tant que s'han mantingut guardades i reprimides per no ser compreses.
Així està el meu cos, amb els anys, amb la vida a les espatlles, guardant tota la memòria de les meves experiències, com a tatuatges invisibles, dibuixats amb l'esforç, el dolor i les alegries, de tots els records d'una vida viscuda.
Ara és temps d'obrir portes i finestres, deixar que l'aire i el sol del nou dia recorri tots els racons d'una casa que necessita ser buidada i renovada.
No hi ha ahir ni demà, només l’espai buit d’un temps que ja no és meu.
Tot es dissol en el no-res, i aquest no res és el TOT en el què em sento submergida.
No hi ha res més per acumular, ni guardar, ni recordar.
En el silenci, quedo a l’espera d'aquesta idea no concebuda, que sorgeix d'aquell espai que anomeno buit, que ve per camins que mai no he recorregut.
No necessito res més que agrair allò viscut, i de l'experiència de la meva vida mirar el joc que ha estat sempre present en tot el recorregut.
Tants camins transitats, tants revolts i desviaments per, al final, arribar al buit.
En aquest espai, em sento arribar per fi a casa, a la meva llar.
Quedar-me aquí sense fer, sense esperar, només estar en presència del que es fa manifest sense que el meu “jo” s'hagi d'esforçar.
Ja no és temps d’esforç ni de voluntat de fer.
Només tinc la confiança que tot el que necessito és aquí per a mi.
El camí de la cerca no és pas el que sempre he recorregut.
No hi ha res a buscar, la cerca ve a mi i la percebo com un regal que es manifesta, i em deixo impregnar del seu missatge.
Deixar d'anar d'aquí cap allà, sense parar atenció al soroll exterior i al meu soroll mental.
Escoltant el xiuxiueig que neix del meu cor em quedo en silenci, i aquietada espero el senyal, el missatge o la imatge que em torna a la vida per continuar manifestant-m'hi a través de la gràcia, el do que hi ha en mi i que s'expressa a cada acte del meu viure.
Buidar tot allò que no ocupa lloc per poder tornar a omplir-ho d’amor amb cada paraula, gest o acció.
Aquesta és la gràcia, és el do que cada ànima té com el gran tresor guardat al cor.
Despertar, buidar, estimar i viure en un etern èxtasi de sorpresa i revelació.