compassió
01.10.2021
La compassió obre les portes del meu cor i mostra la meva veritable naturalesa.
Tons càlids de tardor, benvinguda!!!
octubre
La compassió és la veritable connexió amb el cor de l'altre.
La compassió té a veure amb l'amor, l'amor en majúscules, aquell que entrega, ofereix, dóna i no espera mai res a canvi.
Més enllà de la forma, del gest, la paraula o l'acció que puc rebre de l’altre.
Més enllà dels meus condicionaments, de com ha de ser tot, fruit dels meus patrons del que és bo i del que no ho és.
Quan jutjo i qüestiono a l'altre perquè no entra dins del meu mapa de registres adequats, em quedo amb una mirada superficial i el desig que el seu comportament o reacció sigui l'adequat en relació als meus propis patrons d'educació, culturals, socials, ètics o morals. Això no em permet connectar amb el meu cor i menys amb el del meu interlocutor.
No, no és compassió l’estar constantment volent oferir el nostre amor a aquells que satisfan les nostres expectatives i compleixen les nostres normes.
No, això no és la compassió…
La compassió és comprensió, amabilitat i amorositat, tal com tractaríem a un nen petit indefens o a un amic molt estimat.
Compassió del meu cor al teu cor sense expectatives ni retorns.
Compassió cap a un mateix sense autocrítiques ni culpabilitzacions.
Compassió és estimar, estimar-me en totes les meves versions i estimar als altres sense judicis ni qüestionaments.
Però, en realitat he arribat mai a sentir la veritable compassió…?
Quantes vegades realment a la vida fem veritables actes de compassió? Si fins i tot quan dono una almoina qüestiono en què se la gastarà el receptor de la meva caritat.
Compassió condicionada, compassió sí, però amb el control del que segueix estant sota uns filtres i normes d’allò que està bé i del que no ho està.
Sento que la compassió no és fàcil perquè no m’he lliurat encara dels meus prejudicis i els meus condicionaments que ho controlen tot, controlen el meu amor cap a mi i cap els altres.
Aquest és el meu repte, el meu anhel d'aquest mes i del que resta d'any, un propòsit de vida…, deixar l’aferrament, els meus condicionaments, i netejar el filtre que no em permet veure la veritable naturalesa del meu cor, i permetre així circular el flux de l’amor incondicional que habita en el meu interior esperant simplement obrir la porta, sense pors, i deixar sortir el que tots som en essència: AMOR sense restriccions.
Què et semblaria si tots plegats comencéssim a practicar la compassió des de la incondicionalitat?
Potser obrint el cor en els petits actes quotidians ajudaríem a encomanar aquesta virtut al nostre voltant i així anar-la escampant formant xarxes de compassió i solidaritat per un món més amorós…